Estructura de la projecció - Videoinstal·lació

Per projectar el video, i reproduir l'holofonia utilitzarem una videoinstal·lació.
Què és?
Una videoinstal·lació és una instal·lació basada en la difusió d'un o diversos vídeos en una sala tancada, en diferents sales o a l'aire lliure. S'utilitzen elements del videoart i de les instal·lacions. La videoinstal·lació és un génere d'art que incorpora el temps i l'espai, que pot incloure elements d'audio i video, elements de l'escultura i d'altres elements estàtics o dinàmics situats en un espai tridimensional.
Hem fet una recreació de com volem que sigui la nostra estructura de videoinstal·lació.

Guió Història

- (Persona gran amb alzheimer, casa) Assentada a la taula, mira fotografies, apunta es noms que recorda en els post-it's, no se'n recorda del nom i té alguns records mirant la fotografia. (càmera subjectiva)

- (Records, es projecten a les 2 plaques del terra, davant la pantalla gran, en blanc i negre, i borrossos) 1.La noia de la foto de petita, 2.La noia de més gran. (càmera objectiva)

-(A la taula) Acaba recordant el nom de la noia, gràcies als records, l'apunta i s'aixeca. Camina cap a la porta. (càmera subjectiva)

- (Carrer) Ha sortit al carrer, passeja, algu la saluda, peró ella no reconeix qui és. No sap on està, no troba casa seva. Es mira la mà on té apuntat la direcció on viu. Arriba a la porta de casa, proba totes les claus fins que troba la correcta. (càmera subjectiva)

- (Casa) Entra a casa, troba la foto amb el post-it del nom, no el recorda, el desenganxa sense entendre res, descobreix que a sota del post-it hi diu; "Encara que no te'n recordis, tens Alzheimer". (càmera subjectiva) [el plà fon a negre]

L'Holofonia

L'holofonia és un sistema de grabació de so en tres dimensions que aconsegueix crear un efecte realista quan l'escoltem.

L'Alzheimer

La nostra idea es centra en el tema de l'alzheimer, i abans de tot ens em informat sobre aquesta malaltia.

L'Alzheimer és una malaltia degenerativa, incurable i terminal, i sol apareixer a majors de 65 anys.
Simptomes: dificultat en recordar coses recents, confusió, agressivitat, canvis d'humor, perdua de la memòria a llarg termini.
És una malaltia molt variable, cada pacient actua diferent.

Etapes:
1. Duració: de 2 a 5 anys. Oblida events recents (el que ha dinat, el que ha dit fa un moment...), no reconeix on està, com arribar a algun lloc, no recorda el dia que és...
2. Duració: de 2 a 10 anys. Dificultat al parlar, no sap vestir-se, pregunta per gent...
3. Duració:indefinida. No reconeix a la gent, ni a la familia.

L'estil "Dogma 95" i la càmera subjectiva

En el nostre projecte, la nostra idea és crear un curt utilitzant la càmera subjectiva (representant els ulls de la persona) i em trobat un estil semblant, el Dogma 95.

El Dogma 95 és un moviment filmic nascut el 1995 per els directors Lars von Trier, Thomas Vinterberg, Kristian Levring i Søren Kragh-Jacobsen.

Qualsevol pel·lícula que compleixi aquestes condicions, es pot considerar d'estil Dogma 95:

1. El rodatge ha de realitzar-se en exteriors. Accessoris i decorats no poden ser introduïts (si un accessori en concret és necessari per a la història, caldrà triar un dels exteriors en els quals es trobi aquest accessori).
2. El so no ha de ser produït separat de les imatges i viceversa. (No es pot utilitzar música, excepte si està present en l'escena en la qual es roda).
3. La càmera ha de sostenir-se amb la mà. Qualsevol moviment -o immobilitat- aconseguit amb la mà estan autoritzats.
4. La pel·lícula ha de ser en color. La il·luminació especial no és acceptada. (Si hi ha poca llum, l'escena ha de ser tallada, o bé es pot muntar només una llum sobre la càmera).
5. Els trucatges i filtres estan prohibits.
6. La pel·lícula no ha de contenir cap acció superficial. (Morts, armes, etc., en cap cas).
7. Els canvis temporals i geogràfics estan prohibits. (És a dir, que la pel·lícula succeïx aquí i ara).
8. Les pel·lícules de gènere no són vàlides.
9. El format de la pel·lícula ha de ser en 35 mm.
10. El director no ha d'aparèixer en els crèdits. 

Peró ens centrarem més en la càmera subjectiva.

La càmera fa d’ull de l’espectador; allò que l’espectador veu és allò que la càmera vol mostrar-li. De forma similar al que passa en la literatura amb el narrador extern o el narrador intern, la càmera pot adoptar un punt de vista neutre extern o un punt de vista intern, explicant-nos els fets des del punt de vista d’un personatge.

La tria no és només una qüestió estètica; igual que en la literatura, explicar les coses des de fora o explicar-les des del punt de vista d’un personatge té una càrrega emotiva i de significat diferent.

Més informació: http://llenguatgecinematografic.wordpress.com/punt-de-vista/